Tot comença amb una trucada i una pregunta; la resposta és sí. Divendres cap a TV3.
Estic esperant a l’entrada de TV3 mentre una noia va dient els noms de la llista i sempre tens aquella sensació de “i si no em crida?, què faig?”. Però em crida i passo alleugerit directe cap al plató.
Intento passar desapercebut entre el públic, però una noia ens crida i ens fa seure ben bé darrere el jurat; penses “mira que bé, a primera fila”. Passen els minuts i et vas adonant que no és una bona opció: per un costat si estàs a primera fila et veurà tothom, però per l’altre has de vigilar què dius i quines cares fas.
Comença l’opening i veiem els nostres companys. Ens envaeix una sensació d’alegria, de solidaritat envers ells, i ens adonem que el que estan fent és gran, que ser allà i participar d’aquell moment és molt important per a ells. És evident que necessiten la teva energia, i veient aquelles mirades de complicitat penses “ànim, no esteu sols”.
Comencen a gravar i les actuacions passen més ràpid del que sembla. No falta algun “Talleu!!!!”. En directe les coses canvien. Això sí, el muntatge és brutal: focus, gent organitzant, un animador...
Arriba el moment que tots esperàvem: els nostres surten a l’escenari. Hi ha cares de tot, unes de nerviosisme, d’altres de tranquil·litat, unes d’alegria i d’altres de complicitat. Jugar-se les nominacions a hores d’ara pesa i la pressió es nota en alguns moments, però l’actuació resulta tot un èxit i el públic s’aixeca per ovacionar Gospelians&Gràcia.
Estem contents perquè sabem que ho han donat tot a l’escenari, però vulguis no vulguis hi ha un jurat. Entre al·legacions i consells per millorar, el gerro d’aigua freda: estem nominats.
Marxem de TV3 amb una sensació contradictòria, contents perquè Gospelians&Gràcia continua lluitant per estar entre els millors i tristos perquè ens han nominat.
Voleu recordar l'actuació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada